2017 Bicentenari del Naixement.

Biografia de PEP VENTURA

Josep Maria Ventura i Casas (Alcalá la Real, Jaén, 2 de febrer de 1817 - Figueres, Alt Empordà, 24 de març de 1875),[1]

Conegut popularment amb el nom de Pep Ventura, fou un músic i compositor que consolidà la sardana llarga i reformà la cobla donant-li amplitud. Fou un personatge popular a l'època com a emprenedor cap de cobla, prolífic compositor i destre tenora.[2] Va viure sempre a Figueres. Fou un admirable instrumentista, ídol a les festes majors empordaneses, virtuós del flabiol, la flauta, el clarinet i insuperable i agilíssim improvisador en els «obligats» dels valsos, masurques, polques i rigodons, màxima delícia dels saraus vilatans.[3]

Fill de família empordanesa, neix accidentalment en aquesta localitat andalusa on el seu pare, fill de Roses, hi era destinat com a militar. Al cap de dos anys la família retorna i aviat el nen queda orfe i se'n va a viure a casa l'avi patern. Aprengué l'ofici de sastre i nocions de solfeig a l'obrador del seu futur sogre Joan Llandrich, del qual n'heretà cap al 1848 la direcció de l'antiga cobla que portava el seu nom.

Considerava l'extensió melòdica de la sardana massa poca cosa, sempre de 96 compassos i d'escassament 2 minuts de durada, immergint-se en la fase d'innovació de la sardana, amb obres d'un nombre il·limitat de compassos (sardana llarga) enfront de la tradicional (la curta).

Els contactes amb el constructor rossellonès Andreu Toron el portaren a adoptar un nou model de tenora ja força semblant a l'actual. Aquest fet encara féu augmentar més el seu prestigi potenciant així la composició de l'amplitud melòdica i la incorporació de tonades tradicionals, agafant temes del repertori operístic i de sarsuela, i altres de caràcter emblemàtic, que es posaren de moda i generaren eufòria per les sardanes llargues.

Homenatge de la ciutat de Figueres a Pep Ventura també considerant minsa a la cobla, en va fer una clara transformació. S'ocupà de liderar el canvi de l'arcaica cobla de tres quartans (cornamusa, xeremia, flabiol i tamborí) en un conjunt que inicialment era de cinc o set sonadors, i que progressivament anar incorporant instruments de metall. També va coordinar en dos rengles els instruments de fusta i de metall, que capçava amb un baix de corda. Les altres cobles també prengueren aquest model, que ha perdurat amb lleugers retocs, tant per la qualitat de la innovació com pel captivament de Pep Ventura com a solista i per la inspiració de les melodies que donava a conèixer.

Contribuí doncs també a l'assentament d'un ric conjunt instrumental de cobla que no tardà a ser imitat progressivament per totes les altres formacions de les comarques en les quals la sardana tenia carta de naturalesa. A finals dels 50 la seva cobla comptava amb 9 músics i cobria regularment els serveis de ball del Casino Menestral, societat cultural i recreativa figuerenca.

Ventura també s'inspirà en el folklore català, transcrivint tonades populars com El cant dels ocells, i en donà de primitives, com Per tu ploro, que fou estrenada a Barcelona el 1872 per una cobla augmentada de vint-i-un músics. Ventura plorava per l'absència de Maria, la seva muller, morta el febrer de 1864.

Deixà escrites 312 sardanes llargues, moltes d'elles sense títol, un nombre important de curtes i moltes composicions corals, entre les quals es destaca Arri, Moreu, premiada en el certamen claverià del 1864. Del seu corpus, format per més de 550 peces, s'ha dit que conté dos mil temes musicals; es conserva, escrit per la mà de l'autor, a l'arxiu de l'Orfeó Català.

Per la seva sardana El diablo en el poder i d'altres que li seguiren, es va veure implicat en el que es podria denominar la guerra de la Sardana Republicana.

Va morir el 1875, deixant empremta en la cultura musical catalana. Les seves melodies arranjades per mestres com Pujol, Nicolau, o Lluís Albert, han fet de Pep Ventura un home immortal. És al Panteó de Figuerencs Il·lustres del Cementiri de Figueres.